Vivim en una era on les màquines no tan sols tradueixen, sinó que també escriuen, fan resums i, fins i tot, creen poesia. Però què passa quan l’ésser humà decideix jugar amb la llengua d’una manera tan rebuscada, creativa i ambigua que escapa a la comprensió lògica i estadística dels models d’IA? En un món cada vegada més automatitzat, el llenguatge continua sent l’últim reducte d’allò que considerem purament humà.
El llenguatge com a trinxera
Els models de llenguatge d’IA, com els LLM (Large Language Models), s’entrenen amb milions de frases, textos i estructures que ja han existit en el món digital. Però què succeeix quan un ésser humà crea un text totalment nou, surrealista, amb referències culturals creuades, dobles sentits i estructures no convencionals?
Màgia.
Perquè aquí és on la màquina ensopega, dubta i, en molts casos, falla. El llenguatge rebuscat no és simplement sinònim de difícil; és una forma de sabotatge elegant, un acte lingüístic subversiu on cada paraula és un parany semàntic.
Quan no volem que la màquina ens entengui
«Vam sortir tota la clica per Can Fanga i vam acabar fent un Apolo».
Té sentit? Sí, per a un lector humà disposat a jugar i que conegui l’argot juvenil i barceloní. Té lògica estructural per a una IA? Probablement no. Tampoc està entrenada amb aquest vocabulari.
Aquí t’ho expliquem:
• Clica: expressió consolidada en l’àmbit del trap català per referir-se a «la meva colla».
• Can Fanga: expressió per referir-se a la capital catalana que es va establir durant la construcció de l’Eixample: quan plovia, els carrers es convertien en un toll de fang i els gironins es van apropiar d’aquest apel·latiu per referir-se a Barcelona.
• Fer un Apolo: sortir de festa i petar-ho. L’Apolo és una sala de concerts i discoteca barcelonina.
Les limitacions de l’entrenament de la IA
Els models d’IA funcionen segons allò que han vist. Són predictius, no intuïtius. La intuïció, aquesta capacitat humana de llegir entre línies, de captar el to, la ironia, la intenció oculta… encara no ha estat replicada.
Per això, quan s’abusa deliberadament del llenguatge barroc o es construeixen frases que aparenten lògica, però no en tenen (tret que s’entenguin des d’una òptica poètica, de l’absurd o emocional), la IA es queda fora del joc.
I això no és un error. És un espai de resistència.
Llenguatge com a criptografia emocional
A BBLTranslation fa anys que defensem el valor del llenguatge com a eina estratègica, tècnica i també emocional. En el món de la IA, on treballem entrenant models lingüístics, creant datasets multilingües i auditant sistemes per garantir coherència i ètica, som plenament conscients dels límits de l’automatització.
BBL IA, la nostra divisió de solucions lingüístiques per a la IA, s’ocupa precisament d’assegurar que les paraules, fins i tot en sistemes intel·ligents, mantinguin el seu valor, context i matisos. Però també reconeixem que hi ha àmbits on la creativitat humana es converteix en un codi indesxifrable per a la màquina.
I si això és un avantatge competitiu?
L’ésser humà pot jugar amb el seu idioma com vulgui. Pot inventar. Pot ironitzar. Pot dir una cosa i voler expressar-ne una altra. Pot fer servir la veu passiva, la polisèmia, els jocs de paraules, la metonímia i deixar sense recursos el sistema més sofisticat.
En canvi, la IA, ara com ara, necessita lògica, coherència i patrons.
Si en el nostre post Millora la teva visibilitat digital amb GEO: l’optimització de continguts per a motors d’IA generativa, parlàvem de com fer que la IA t’entengui i et trobi, aquí volem donar-te pistes perquè no ho faci, cosa que potser t’interessa més.
Aplicacions pràctiques: com es pot emprar aquest «idioma secret»?
- Protecció de contingut confidencial: en contextos en què no es vol que una IA indexi, analitzi o classifiqui determinada informació, es pot fer servir un llenguatge deliberadament ambigu o creatiu.
- Creativitat publicitària: un copy que juga amb l’absurd o el doble sentit pot generar engagement humà real, precisament perquè no respon a fórmules previsibles.
- Privacitat en entorns automatitzats: en canals on els missatges s’analitzen automàticament, «escriure de manera rara» pot mantenir algunes converses fora del radar.
En resum: la màquina aprèn, però qui escriu és l’ànima
Els models lingüístics continuaran avançant, però mai tindran infància, ni context cultural propi, ni sentit de l’humor absurd, ni rancors familiars, ni formes úniques de jugar amb el llenguatge com ho fem els humans. Per tant, si busques privacitat en entorns automatitzats i no vols que la màquina t’entengui, t’ajudem perquè sigui així!
